RETRATS

Noia mirant per la finestra
2003
116 x 89 cm
acrílic sobre tela


noia_mirant

Originàriament la imatge prové d’una noia: la Glòria, sentada a terra, a la plaça Major de Tàrrega plena de gent, majoritariament joves, durant la Fira del Teatre. Mentre espera l’actuació, crec recordar de Pau Riba, la noia de forma natural i sense pensar que algú l’està observant, es va arreglar el mocador al cap, recollint els cabells. Em captivà, des del primer moment, l’elegància del gest, d’una seguretat i expressió anònima sorgida d’una bellesa interior, misteriosa.Vaig decidir que la postura i el gest bé podríen ser en la intimitat, mirant la llum d’un nou dia per la finestra. Després vaig descobrir que aquesta imatge ha estat molt recurrent. Més enllà de la coneguda referència a la pintura del Dalí, trobem diverses escenes d’una noia arreglant-se els cabells davant d’un mirall. Aquesta composició ha estat repetida en la història de la pintura i podem trobar alguns exemples, especialment en diverses pintures de Jack Vettriano que mostra una noia mirant-se al mirall i arreglant-se els cabells. 
En aquesta obra, el que més m’ha centrat l’atenció ha estat la brusa blanca. Segurament d’un cotó prim, delicat, que deixa transparentar una mica el color de la pell. Així podem veure subtilment que de fet en aquest blanc de la brusa hi ha un meravellós espectre de matisos: rosat de la pell, blau i violeta de l’ombra, ocre de la llum rebotada dels elements que l’envolten... I sí, finalment una petita taca blanca on el sol hi pica directament. El misteri de la llum i el misteri del gest es troben en qualsevol instant de la vida per qui sap mirar i descobrir-los.

Maria
2004
89 x 116 cm
acrílic sobre tela

maria

A l’estiu, a la Maria li agrada seure al costat del celobert. Seure davant la vella màquina de cosir i arreglar alguna peça de roba malmesa o refer un vestit que no s’ajusta a la talla. És un espai de la casa una mica més fresc i entra una llum maca, indirecta, reflexada de les parets del celobert. L’estança s’il·lumina de forma apacible i càlida. La llum rebota arreu i el color de tot el que l’envolta es barreja i ompla l’escena. Les cases antigues tenen uns mosaics molt bonics, amb tesel·les geomètriques o florals, que quan hi toca la llum brillen una mica i els seus motius canvien de color en funció del lloc on els mirem. L’estudi d’aquesta escena és enormement rica i complexa. Tan sols centrant l’atenció en les infinites subtileses de la roba i els seus plecs, permeten endinsar-se en una composició abstracta. Una escena com aquesta, podries passar-te tota una vida contemplant-la i descobrir la infinita riquesa del color de les coses més senzilles.

Autoretrat
2006
54 x 73 cm
acrílic sobre tela

autoretrat

Aquest és un treball recent més experimental, cercant premeditadament la separació entre color i llum, entre el to i la lluminositat. L’experiment consisteix en dividir la imatge en deu valors de gris, més el blanc i el negre. Cal buscar deu colors que tinguin aquesta mateixa intensitat llumínica, independent del seu cromatisme, millor dit, buscant la màxima diversitat cromàtica però una lluminositat exacta en l’escala de zero (negre) fins a cent (blanc). Un cop creada una paleta amb aquets colors, la utilitzo per a pintar, talment com si d’un dibuix monocromàtic es tractés, tan sols tenint en compte els valors de gris i ignorant, o millor dit, buscant una màxima arbitrarietat en els tons de color. El resultat, vist en un monitor en blanc i negre o transformant la imatge a escala de grisos en un ordinador, ha de mostrar una ‘correcta’ correlació llumínica, uns valors ajustats al model original.
En aquest cas, he escollit deliberadament de treballar en un autorretrat per la seva càrrega metafòrica: la paradoxa i contradició entre la llum que representa i el color que s’inventa, un joc entra la representació i la invenció que es personifiquen en la imatge de mi mateix que veig i la que no veig. El joc misteriós entre la llum visible i els colors invisibles.