titol

Presentació

Josep Giribet Màgic
per Odeda Rosenthal


Sovint s’ha abusat de la paraula únic. Però conec pocs artistes amb una obra que encaixi tant bé amb aquesta descripció com el treball produït pel català Josep Giribet. És un mestre de la llum i de 'traduir' colors. Ha hagut de desenvolupar un sistema de relacionar els colors ja què és daltònic. Ell sempre volia utilitzar tot l’espectre de colors en la seva obra, però no podia. El llenguatge del color tal com el coneixem és aliè per a ell. Així, aquesta tasca seva podria ser igual a escriure la poesia més lírica i subtil en una llengua desconeguda. Malgrat això, allò que produeix fa les delícies del nadiu (o de la persona que veu el ple espectre dels colors). El seu secret bàsic és que domina la llum. Tots necessitem llum per apreciar els colors, però pels daltònics, suposa una gran diferència. A més a més, és sorprenent com Giribet utilitza la llum al seu favor per enganyar-nos i fer-nos creure que uns colors, en tota la seva intensitat, estan realment a l’ombra, mentre que el nostre cervell reomple els colors tal com es veurien a ple sol, blanquejats amb tons pastels (colors que ell no pot veure). Ens porta el cervell a veure allò que ell veu, i per a donar-ho li un nou gir. Es pot veure, per exemple, en la seva pintura de les espècies del mercat marroquí, que presenta el seu color com el de les que estan a l'ombra, mentre que deixa que els nostres ulls determinin els colors de les restants espècies en els sacs il·luminats a ple sol.

Giribet fa un pas més. Ens confronta amb la qüestió de com és de blanc el blanc. Això és pot apreciar en el quadre dels tovallons blancs, i també en el de la paret estucada blanca de l’edifici on hi ha una noia al balcó, on una miríada de colors crea l’aspecte del blanc. Un altre cop, estem obligats a confrontar l’ experiència de veure allò que d’altra manera no veuríem si tinguéssim tota la visió cromàtica. Les ombres del blanc semblen plenes de colors per a ell, i de fet així són, però sovint ignorem aquesta realitat.
Els pintors flamencs Jan Vermeer i Rembrand eren mestres de la llum al segle XVII, però es concentraven en el contrast entre les zones fosques i la llum refractada. Els impressionistes francesos del segle XIX s'esforçaven a capturar la llum, però el seu interèes residia en com els colors poden barrejar-se a una certa distància. Podien fer això perquè les pintures de colors havien baixat de preu des de que, a mitjans del segle XIX, es van desenvolupar els pigments sintètics. Van beneficiar-se del treball d’un daltònic. Era en John Dalton (que volia fer-se químic però no podia per culpa de la seva deficient visió cromàtica, i que va ser el primer a escriure científicament sobre la seva condició). El seu geni el va conduir vers la capacitat per anotar equacions científiques i utilitzar-les com a receptes per a la producció de tints sintètics en aquell ràpid desenvolupament de la química de mitjans del segle XIX.

page5_2

Seria difícil suposar que aquest artista no veu els mateixos colors que utilitza. La majoria d’artistes que tenen aquesta condició hereditària s’amaguen en altres arts, com l’escultura, l’artesania, l’arquitectura, l’estampació, la fotografia. I si pinten, utilitzen principalment els que es consideren els colors secundaries o bé confien en la seva paleta bàsica de blau, gris i ambre (des del carabassa al marró o vermell porpra). Tendeixen a treballar d’una manera abstracta o impressionista, no amb el realisme. Si són protanòpics (no veuen el vermell) o dueteranòpics (no veuen el verd), la seva visió cromàtica és limitada no tan sols per la incapacitat per veure el vermell o el verd, sinó que poden confondre el vermell amb el negre o marró fosc, el verd amb el blanc, el carabassa amb el groc o vermell i altres combinacions que la majoria no imaginaria com a iguals. No és simplement una qüestió de confondre el blau fosc amb el negre o tons inusuals de verd i blau amb una llum estranya. La seva confusió de colors és constant i distinta.

Potser, ara que Giribet és un avi jove, s’ha permès mostrar-se amb la seva “incapacitat” heretada. Tants d’aquests que ho tenen –com a mínim 9% de la població masculina del món– ho neguen, ho amaguen, o tenen vergonya. Sospito que és per això que s’han fet tants pocs estudis seriosos sobre aquesta condició. Sempre un pioner, Giribet arriba just a temps per despertar-nos, ara que s’imposen les imatges per ordinador. De fet, ell utilitza l’ordinador com a eina.

Quan mires les obres de Giribet, es pot apreciar el camí que ha seguit per superar aquesta condició. Les seves primeres pintures són com esperaries. Aleshores es va atrevir amb la plaça de Tàrrega al migdia. La seva obra d’una habitació a l’estil Van Gogh, amb un mantell vermell que projecta una ombra verda, és típic de la confusió, però, d’alguna manera, en les seves mans, no ho notem d’entrada. Llavors, va arribar a la 'traducció' de colors per ell mateix mitjançant l’ús de l’ordinador. I per què no? És un home del segle XXI que utilitza eines del segle XXI.
Clarament, la seva obra està ben construïda. És realista, l’elecció de temes sembla senzilla, però ens ofereix l’oportunitat de crear una història en la ment. Però és l’ús que fa de la llum que dóna als seus quadres aquell encant especial. Sentim que formem part a de les seves obres, ens fa reflexionar i gaudim de fer-ho. 

De fet, no hi ha cap altra manera de descriure com aquest artista produeix obres tant extraordinàries sinó és per mitjà d’algun tipus de màgia.




Odeda Rosenthal, 2006 



ODEDA ROSENTAL ha estat al mon de l’art durant més de 40 anys, com a dissenyadora gràfica, director de exposicions de matèria històrica important, artista expositora i consultora sobre el daltonisme. Originaria de Jerusalem, els seus títols són de universitats a Nova York. Autora del llibre de referència COPING WITH COLOR BLINDNESS (Conviure amb el daltonisme) (1997), és directora i narradora del vídeo educatiu TRANSLATING COLORS (Traduir els colors) (2006). És membre del Inter Society Color Council, la International Color Association i la Optical Society of America. Actualment desenvolupa tasques docents en Història de l’Art a Carolina del Nord. 







Introducció

El color ens envolta i ens fascina: la natura, els aliments, la roba, les nostres cases, els senyals, les atraccions, els espectacles, els objectes, les joguines, els llibres, la ciència, el disseny, la publicitat, la comunicació i... l’art. 
El color de la pell, els colors dels ulls, els llavis vermells, el color d’una síndria, la intensitat colorant del safrà, els camps verds, brillants, les fulles d’una vinya a la tardor, els boscos de fulles caduques, daurades amb el sol a contrallum... i el cel, aquest cel inmens que ens acompanya sempre, cada dia diferent, amb uns blaus intensos i la generosa esplendor del capvespre. 
He passat, al llarg de la meva vida, moltes hores mirant les postes de sol, mai dues d’iguals. Un degradat de matisos ompla el cel des de l’orient fins a l’occident. Uns delicats colors acompanyen l’horitzó al final del dia. I quan els núvols són presents, les seves formes i colors dibuixen capricis imprevisibles. Línies daurades, brillants, perfilen masses ocres amb transparències violàcies. 
El color a la natura hi és present arreu, alguns amb clares funcionalitats però altres, més gratuïts, inspiren a reflexions transcendents. Però és en la cultura on hem desenvolupat un munt de significats del color: senyals i codis, referències i suggerències, per atreure i seduir, per prohibir o advertir, per definir matisos semàntics, advertències d’ordre i jerarquia, per manifestar missatges passionals, identitaris, ideològics... tot un explícit o subtil llenguatge que cal aprendre i interpretar. 
Afecta a totes les àrees i activitats: educació, comunicació, habitatge, gastronomia, transport, moda, ciència i tècnica, art i cultura... 
Malgrat tot, el color, és una experiència personal, íntima, intransferible, que dificilment troba equivalents sensorials, indefinible si no és fa referència al propi color o als objectes que acostumen a manifestar-lo. Tècnicament mesurable com a fenòmen físic, però impossible de transmetre als que no han pogut tenir-ne l’experiència. 
Però malgrat tenir aquesta experiència un percentatge important de la gent no veuen el mateix. La confusió dels colors és un defecte congènit que afecta tots els aspectes de la vida. 
Des que vaig saber que no veia els colors de la mateixa manera que els altres, ha estat una veritable intriga que m’ha obsessionat durant molts anys. Com deu ser el món que ens envolta amb els ulls d’una persona amb plena capacitat de visió? Alguns simplement em diuen que no ho veig millor ni pitjor, que ho veig diferent. Sí, en efecte, ho veig diferent. Però davant d’un test d’Ishihara, en no veure els números que hi apareixen, i que la gran majoria veu, sé que em perdo alguna cosa. 
Aquesta circumstància m’ha condicionat durant molt de temps, en especial perqué m’he dedicat professionalment al disseny i a la producció audiovisual. En aquest aspecte, l’aparició dels ordinadors i els programes que permeten manipular la imatge i, sobretot, tenir definit i controlat el color, han estat d’una ajuda fonamental. 
Però donat que he tingut una vocació artística i creativa, he cercat sempre, un cop i un altre, de trobar camins i eines d’orientació, en el meu món personal on les boires perceptives porten a l’esmentada confusió. Així, ha estat amb els ordinadors que he trobat la ‘brúxola’ que em permet ‘navegar’, fins i tot amb boira, per la meva experiència pictòrica. 
El catàleg d’aquesta exposició resumeix el meu treball de quatre anys de recerca, on ciència, tècnica i experiència artística han entrellaçat una complicitat indestriable. El meu desig és que aquest treball sigui útil a altres que, com jo, caminen mirant de descobrir els colors invisibles. 


Josep Giribet, setembre del 2006


josep