CASABLANCA

Tovallons estesos, Casablanca
2005
73 x 54 cm
acrílic sobre tela


tovallons_g

Per la cultura i tradició islàmica, el divendres és el dia sagrat. Després de les oracions a la mesquita les famílies es reuneixen i menjen plegats. Acostumen a cuinar el cuscús, plat molt laboriós i suculent, elaborat amb sèmola de blat cuita al vapor, i adobat amb tota mena de verdures, espècies i carn de corder.
Ho vaig viure en un viatge que vaig fer a Casablanca. A la casa on hi eram convidats, l’afany per compartir va fer que la festa fos encara més gran: es van disposar les millors estances, alfombres multicolors, coixins amb motius geomètrics multicolors i unes taules baixetes cobertes amb teles brodades. Sempre, al principi i al final de l’àpat, un membre de la família passa amb una gerra d’aigua i sabó, per rentar les mans de tothom. Tot seguit es serveix, al damunt de la taula, una gran safata rodona de terrissa amb el cuscús, i després de dir ‘Besmellah’ tothom agafa curosament el menjar amb les mans. A cada comensal, ens van donar un tovalló, blanc amb delicats brodats de color blau. Es serveixen amb més plats i pastissos de mel, dàtils i fruita, però sobretot amb te i menta fresca, i una conversa que plagudament s’allarga. En acabar, van rentar tots els estris, i també els tovallons, que van estendre al carrer, al costat de la porta de casa. Un pati exterior ombrívol, però sota un cel blau intens, clar, on els veïns s’aplegaven encuriosits per la presència dels convidats.Aquells tovallons blancs, ribetejats amb els brodats blaus, sobre la paret blanca, eren talment un humil senyal de la festa, però que si els mirem amb ulls sensibles i una mirada senzilla, hi descobrirem una immensa riquesa.


Parada d'espèies, Casablanca
2005
160 x 114 cm
acrílic sobre tela

especies

Al Marroc, com a altres llocs del nord d’Àfrica, es troben mercats a l’aire lliure que fascinen i provoquen una autèntica embriaguesa dels sentits al qui s’hi endinsa. Una barreja d’olors, crits dels venedors d’espècies i verdures, el peix acabat de pescar, aviram, munts d’estris per cuinar, narradors de contes i pregàries dels cecs pidolaires... Els raigs de sol que travessen els forats i plecs dels tendals marquen intensos contrastos en el terra, ens les parades, en els vestits exòtics, en la pols de l’aire... i les mirades, els gestos, les invitacions amables i les paraules incompresibles, els nens que et seguixen encuriosits, les teles, la ceràmica, la quincalla, les fruites i espècies desconegudes, tot plegat produeix a la vista una immensa barreja de colors i emocions indescriptibles.El que sempre m’ha captivat més són les parades d’herbes i espècies, algunes molt properes i altres desconegudes, però sembre amb aquella barreja fascient de colors i olors. Sota els tendals de lona s’apilen sacs de pebre vermell, pebre negre en gra, cúrcuma, cumí, saliandra, canyella en polç, safrà, espígol, clavell d’olor, ginebrons, llorer, pètals de rosa i una llavor petita, negra, que en diuen Alhabba assawda (aquí coneguda com a pebreta) que asseguren cura tots els mals... També grans menats de menta fresca i una planta anomenada shiba que és la que nosaltres anomenem donzell, molt amarga, i que també barrejen amb el te, especialment a l’hivern. Sobre unes fustes velles, unes balances de metall oxidat, unes culleres llargues de fusta i unes llibretes d’exercicis escolars, escrites amb àrab, els fulls de les quals s’aprofiten per embolicar les espècies que la gent demana.Els colors que trobem a l’escena ja són molt variats i saturats, però adquireixen una enorme riquesa de tonalitats degut al contrast entre l’ombra dels tendals i la incidència de la llum del sol. Un espectacle que sedueix els sentits i encisa l’esperit.

Músic Gnawa, Casablanca
2006
162 x 114 cm
acrílic sobre tela


music_gnawa

Vaig estar convidat a una boda a Casablanca l’agost de 2005. Vam viure amb la família Bernich, amb la mare i germans de la núvia, durant una setmana. Fet que ens va permetre compartir amb ells una experiència tradicional apassionant. El dia anterior a la festa vam anar a buscar els regals de la núvia, a casa d’uns parents. Allí, i al carrer, s’hi va plegar una gentada que no parava de cantar cançons tradicionals, especialment les dones i nenes repetint insistentment una tonada que deia:

Sla o Salam ala rosallahLa jah illa jha sidna MohamedAllah maak i jah el alí

I, tot seguit, cridaven un xiscle llarg, fent moure la llengua d’un costat a l’altre de la boca, anomenat ‘zarguda’. 
Després van arribar uns músics, que tenien certa reminiscència als Gnawa, antics esclaus que a l’edat mitja van ser portats de l’Àfrica subsahariana als regnes del Marroc. Aquets músics, negres, practicaven uns cants i dances rituals vinculats a la tradició mística islàmica i el xamanisme africà. S’acompanyen d’instruments de percussió, com el tbel, un timbal gran; els krakebs, una mena de ‘castanyoles’ de metall i d’unes trompetes molt llargues, que fan sonar sense parar per anunciar a tot el poble la bona notícia. Els seus cants, frenètics, d’una riquesa rítmica encomanadissa, dona a la família i assistents bona sort i protecció contra els mals.La pintura capta els moments previs d’espera de sortida dels regals de la núvia, quan els músics reposen i es preparen per una llarga vetllada.Un cop més em fascina el color de tots els elements de l’escena: la façana de la casa, les ombres, els vestits del músics, els instruments... i una plàcida espera on el temps no compta.