GRANADA

Jardins de l'Alhambra
2004
89 x 116 cm
acrílic sobre tela

jardins_alha

Washington Irving, considerat un dels patriarques de la literatura americana, va tenir el privilegi de viure a l’Alhambra l’any 1829, on va escriure els coneguts Cuentos de la Alhambra (The Alhambra, 1832). Un recull de llegendes sobre aquells que van viure en aquest palau en el període de la dominació àrab. La publicació d’aquests contes va contribuir enormement a la popularització internacional de Granada que atrau, encara, centenars de milers de visitants cada any. 
El maig de 2004, vaig visitar l’Alhambra amb la meva filla Maria. L’atracció que provoca aquest palau es veu diluida per la immesa quantitat de visitants, que obliguen a fer llargues cues i encabir-se per centenars en les esplèndides estances. La visita és, malgrat tot, absolutament recomanable i permet admirar l’elegància i sensualitat d’aquestes construccions. 
De totes maneres vam poder trobar, en els intricats recorreguts, alguns espais tranquils; segurament perqué la seva modèstia arquitectònica no atreu la mirada de la majoria dels visitants, insaciables de la voluptuositat dels mosaics, columnes i fonts. Petits passadissos i jardins interiors, permeten al visitant captar encara l’esperit de l’Alhambra. Deixar-se anar, ni que sigui per uns instants, per la imaginació i reviure les històries que Irving ens va narrar. 
La nostra mirada pot reposar en infinites composicions modelades per la llum, els contrastos van variant dràsticament amb els nostres passos i el nostre esperit pot gaudir d’una pau i una nostàlgia inesperades.

La llum de l'Alhambra
2004
89 x 130 cm
acrílic sobre tela

page7_2

Al visitar l'Alhambra és interessant passejar-se per aquells espais poc destacats, menys concorreguts, gairebé anònims, però que també conviden a la contemplació i al silenci. No tenen la magnificència de les sales amb mosaics esplèndids o les immenses parets cobertes de relleus de guix. Però racons humils com aquest –una senzilla finestra, la paret emblanquinada de calç i el terra amb rajoles vermelles– transmeten serenor i pau. Una sensació especial ens envaeix contemplant la llum del sol que entra, potent, i el seu reflex al terra il·lumina misteriosament tota l'estança.La paret és blanca, ens sembla blanca i diem que és blanca, però si observem bé, si som sensibles a les tènues variacions cromàtiques, veurem que res és blanc, ni tan sols gris. 
Un cop mé,s és agosarat intentar buscar els infinits i subtils matisos de color que l'escena ens ofereix. Res no té el color que sembla tenir. Res no es veu del color de la matèria que està fet, però tot ens sembla del color que creiem que és.

Noia al balcó, El Albalacín
2006
162 x 114 cm
acrílic sobre tela

noia_balco

A Granada, vaig passejar-me cada dia pels carrers de l’Albaicín. Cases blanques, amb moltes flors, on rebotava una llum cegadora. Una noia surt al balcó i parla amb algú que l’ha cridat des del carrer. La paret es troba orientada al nord, davant la plaça San Miguel Bajo, i no hi toca el sol, tan sols està il·luminada per la llum intensa de les cases veïnes, en especial de l’esglèsia que hi ha al davant. Una escena pausada, calmada, sense pressa. Em sedueix aquest barri, em fascinen els seu carrerons costeruts i el seu caràcter popular.La paret pintada de blanc de fet, al no trobar-se directament il·luminada per la llum del sol, no podem dir que sigui blanca, així doncs tota la llum que hi arriba prové rebotada dels elements que l’envolten: el cel blau, els arbres verds, les parets veïnes, el terra gris, els cotxes i la gent... i totes les coses que hi podem veure al voltant. Per nosaltres resulta, doncs, que la paret no solament no és blanca, sinó que té nombroses i subtils variacions tonals, i per l’ull sensible o la mirada de l’artista, un immens camp d’exploració inabastable. Però en general els nostres ulls i el cervell ens simplifiquen i unifiquen la informació, i per tant per nosaltres la paret és blanca.Aquesta pintura ha estat una ocasió magnífica d’estudiar aquests matisos.