PAISATGES

Camp de roselles
2006
147 x 97 cm
acrílic sobre tela

camp_roselles

Als nostres camps, els colors que més hi podem veure són els verds i els grocs, també els terres, ocres i marrons. A finals de febrer o principis de març, floreixen els ametllers i molts camps es transformen amb l’esplendor del blanc de les seves flors i l’aire s’impregna d’olor de mel. A la primavera, en el secà, els conreus de cereals cobreixen de verd grans extensions de paisatge. Tons diferents del verd que va rossejant cap a finals de maig i juny, preparant-se per la sega. L’estiu és sec, blancs torrats i grocs dels rostolls. Les vinyes a la tardor també ens ofereixen l’espectacle dels daurats i violacis. I el cel, immens, sempre jugant amb el blau, el blanc, el rosa, el carabassa, el violeta... Però el vermell tan sols l’acostumem a veure molt localitzat en petites taques. Les roselles segurament són l’element natural més destacat. Podem veure-les en gran quantitat als nostres camps, però sempre en mig dels sembrats i a les ribes, xispejant el paisatge amb el contrast complementari entre el seu vermell potent i els verds. Però alguns cops, de forma excepcional, es veuen alguns camps coberts literalment d’aquestes fràgils flors, llavors l’espectacle és fascinant, l’impacte visual és tan potent que costa de creure que una representació del mateix pugui ser realista.En aquest treball he mirat de simplificar al màxim tot convertint el quadre en una geometria de colors primaris, aparentment més proper a l’abstració minimalista que a la representació figurativa, però amb l’essència del que vaig veure.

Paisatge de la Segarra
2004
116 x 89 cm
acrílic sobre tela

page8_2

Els camps de la Segarra agafen el seu aspecte més atractiu durant els mesos que dura la primavera. En els turonets apareixen les argelagues, amb les flors petites d’aquell groc tan intens; en els marges apareixen primer les ervianes, blanques; també les lleteroles i dent de lleó; després el timó amb el seu exquisit perfum, més tard les malves i les roselles; també alguns matolls de fumària, d’un to cendrós. Fins i tot es pot descobrir en alguns racons amagats petits grups de narcisos. En els camps de conreu, els cereals tenen uns verds de diferents tonalitats, sempre brillants, magnífics i atraients. Al paisatge hi apareix, com breus pinzellades, alguns ametllers a les ribes i alguns petits bosquets d’alzines que encara queden. Però, de tant en tant, podem veure uns camps de colza amb un groc tan intens que destaca fortament, que impacta a la vista i que crea un intens joc cromàtic amb aquest cel tan blau, amb aquests horitzons tan amples i plans. Els núvols blancs corren de pressa enduts pel vent. En poc temps l’arribada de l’estiu canviarà dràsticament aquests colors. Una terra austera però d’infinites riqueses.

Riu vermell
2004
116x 89 cm
acrílic sobre tela


page8_3

Als Pirineus es poden trobar antigues mines de ferro que ja no s’exploten. En un viatge que vaig fer a Andorra, vaig passejar-me per un camí que puja d’Ordino fins a les mines de Llorts. Un camí bonic, tranquil, que segueix vorejant el riu Valira del Nord. Aquest camí, ara nomenat Camí de ferro, s’han instal·lat conjunts escultòrics relacionats amb les antigues activitats de producció siderúrgica de la farga que hi ha més amunt. El riu, petit, té una bellesa singular ja que les pedres del seu llit es troben cobertes de colors vermellosos, degut a l’òxit de ferro que arrossega l’aigua provinent d’aquelles muntanyes. 
Contemplar el riu, en un dels molts indrets tranquils, és un espectacle de colors captivador. Els vermells i ocres de les roques, els verds de la vegetació que hi creix abundosament, els reflexes dels arbres, del cel i dels núvols en la superfície de l’aigua cristal·lina. Els capricis dels liquens i les molses. Tot acompanyat del murmuri de l’aigua que serpenteja lleugera riu avall. Un camí i el riu, un oasi pels sentits.

Posta de sol, Barcelona
2005
130 x 89 cm
acrílic sobre tela

posta_sol

Al costat del mar, algunes tardes, s’aixequen unes nuvolades espectaculars. Després d’un dia assolellat, l’aigua del mar s’evapora i s’acumula en grans masses de núvols. Durant el dia se’ns apareixen de color blanc o bé d’un blau fosc si són molt denses i grans. Però quan el sol es pon i els seus rajos debilitats il·luminen aquests núvols des de ponent, un espectacle multicolor s’alça imponent davant els nostres ulls. És una immensa i aclaparadora visió. Grocs, ocres, vermells, blancs i violetes pinten un castell de somni en el fons del cel blau. És una posta de sol mirant al mar. A l’est, i als vidres de les finestres de l’edifici del primer terme, s’hi pot veure reflexat el cel ences de ponent, on el sol s’esvaeix en mig d’un horitzó ataronjat. Un visió efímera que encisa qualsevol mirada.Aquesta escena urbana, propera a Barcelona, m’ha servit per fer un estudi dels colors del cel amb la seva infinita gama de matisos i transparències.

Plaça Major de Tàrrega
2004
195 x 114 cm
acrílic sobre tela

pl_tarrega

Un migdia de maig, a la plaça Major de Tàrrega. Els carrers són buits i tot està en calma. La gent dina o fa la migdiada. Tan sols dues persones grans travessen la plaça sense pressa, però el sol apreta i no s’entretenen. De l’escena contrasta fortament la llum i l’ombra. Per un costat, la calidesa de les pedres del terra i de les façanes il·luminades i, per l’altra, les ombres liloses i els ocres de les cases on no hi toca el sol. I el cel, d’un blau immaculat, generós i esplèndid.
La quotidianitat ens priva el contemplar la bellesa de qualsevol racó del nostre entorn, especialment pel que fa a l’enorme varietat de matisos de colors. Però si ens aturem un moment i contemplem el nostre entorn, si busquem amb una mirada sensible, podem descobrir la infinita riquesa dels colors que la llum hi reflexa.Una característica interessant d’aquesta obra és que s’hi representa, potser per primer cop, tota la plaça en una sola imatge. De fet es tracta d’un projecció plana (anomenada equirrectangle) de tot l’entorn esfèric del observador. Aquest tipus de projeccions sempre donen distorsions, especialment en els extrems superior i inferior (els pols), però que arranjaríem si aconseguíssim embolcallar-la de nou en una esfera. Si la imatge fos prou gran i ens poguéssim situar en el seu interior, podríem veure tot l’entorn de la plaça. Estic convençut que els mestres del Renaixement estarien fascinats amb aquestes noves tècniques perspectives.